Algú m’ha dit que ja som a Nadal

Ja som a Nadal. Des del dia 23 de desembre a la nit sembla que comença un compte enrere per arribar al 6 de gener, moment en el qual les festes s’esvaeixen i et roman la sensació de no haver tingut ni un instant de vacances. Nadal és una època de l’any plena de contradiccions. Són unes festes que ningú les viu igual, sempre plenes de petites picabaralles familiars per a saber qui fa el dinar a casa seva, amb qui toca celebrar-lo cada any, qui fa què... Les festes comencen un 23 de desembre, però en realitat setmanes anteriors la gent ja es mobilitza perquè els telèfons no paren de sonar a les cases d’avis, cosins, tiets, néts, fills... i els carrers i les botigues s’omplen i s’omplen de gent que busca el regal ideal.

Com deia, el Nadal són unes dates contradictòries. Hi ha qui desitja bojament el Nadal, hi ha qui l’odia des del més profund de la seva ànima i no voldria pas que existís, hi ha qui es baralla, hi ha qui es reconcilia, hi ha qui s’anima, hi ha qui s’entristeix, hi ha qui s’il·lusiona i hi ha qui ja ha perdut tota la il·lusió, hi ha qui es sent acompanyat, i d’altres que es senten totalment sols, etc. Nadal, ai el Nadal.

Avui obrint la pàgina número onze del diari El Periódico he llegit, com cada dia, l’article d’en Josep Maria Espinàs. Enguany es titulava “Un món en un Nadal” i parlava del confús d’aquesta època, i en el seu final escrivia un paràgraf que expressava el que em transmeten aquests dies: “Tantes contradiccions, ¿tenen alguna cosa a veure amb el fet que el Nen Jesús no va néixer un 25 de desembre? No, la història sagrada és una cosa vaga i remota, mentre que la celebració del Nadal pertany a la història humana, i la diversitat de situacions personals és enorme, i cada situació és concretíssima. Uns celebren el naixement de Jesús i milers de persones, en el mateix moment, ploren la mort d’algú que tenien a prop. Jo he alçat la copa pensant en els difunts i en els nou arribats a la família i a l’amistat”. Perquè és així i no ho podem negar, el Nadal és trist per naturalesa sempre que al teu voltant així passat alguna desgràcia. Quan ets petit tot són flors i violes, i desitges bojament que arribi el Nadal per a poder cagar el tió o llevar-te ben d’hora un 6 de gener al matí per córrer al menjador i descobrir que aquest any sí, aquest any t’has portat d’allò més bé, i guaita quants regals! Però quan et fas gran la il·lusió es difumina per la “maduresa” tot i que sovint es manté fins que, de cop i volta, passa quelcom que fa que res, res torni a ser igual però que pel contrari les dates especials siguin pitjors, entre elles el Nadal.

És per això que el Nadal m’omple de sentiments contradictoris. Per una banda sento l’alegria d’ajuntar-me, per unes hores, am aquells que estimo (tot i que sempre hi ha alguna excepció) i que durant l’any a vegades veig poc, aquells que sé que passi el que passi segurament sempre estaran allà. Per altra banda, però, l’absència d’algú és un dolor massa fort, massa intens, massa impossible de sobreposar-t’hi. Pensar d’un difunt és quelcom que mai et pots treure de sobre, és allò que t’acompanya cada hora i cada segon, però en dies com el Nadal s’intensifica. La cadira està buida, el regal amb el seu nom ja no hi és i el plat, el got i els coberts ja no tenen lloc assignat a la taula. La il·lusió es dissol i una llàgrima llisca pel rostre.

És Nadal.

No deixis escapar-ho

No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre. Començo citant l’últim fragment del “Carta a Dolors” de Miquel Martí i Pol. El poema del qual pertany aquesta peça és de bellesa extraordinària ja que sembla increïble com un ésser humà pot ser capaç de resumir de manera tant perfecte un sentiment tant profund com és l’absència d’un ésser estimat. Les paraules són precises i les expressions exactes. Si busquem en el diccionari el mot “absent o absència” el defineix com: No present en algun lloc o separat, allunyat d’algú. Aquesta sembla una expressió que pot adherir-se a qualsevol cosa i/o persona, existent o no, però si la lliguem amb la definició de “mort” veurem que significa cessació de la vida. Aquestes dues paraules, aparentment allunyades, tenen una interrelació que les apropa. Cessar la vida, provoca l’absència d’aquest algú en algú altre.

És doncs aquí on volia anar a parar. Mai te n’adones de l’absent que algú pot arribar a ser fins que aquest esdevé pols, fum, boira, en definitiva, matèria invisible. Per això vull llençar un crit enlaire: No deixeu cap petit detall que passi al vostre voltant sense prestar-li l’atenció que mereix, no penseu que allò o aquell algú no té importància, quedeu-vos amb l’essència i recordeu que un cop passi no tornarà. Així que, abans de deixar volar aquesta oportunitat, aprofiteu-la per després no penedir-vos.

L'honor de viatjar

Fa tres setmanes que va començar una gran aventura que es va acabar fa tot just un parell de dies. Quan viatges sembla que el temps s'aturi, però que alhora, sense saber per què, s'acceleri. L'aventura de la qual parlo té com a escenari sis ciutats: Florència, Munic, Viena, Berlín, Copenhaguen i Bruixes, i com a entreactes els trens.
És així com em refereixo a un estiu que sembla que acabi de començar, perquè malgrat haver tornat, dona la sensació de que res hagi passat. 22 dies voltant per Europa es diuen ràpid, però passen encara més.

Viatjar és un moment de l'any en que tot canvia, el temps avança, la vida del país d'origen segueix amb la rutina, i encara que sembli mentida, aquells que es queden continuen amb la normalitat. Per tu, en canvi, tot és diferent. El temps es congela per un període, i és com si en aquest temps tot fos possible, però aquesta sensació és això, només una sensació.
Les vacances a fora permeten que un desconnecti del tot, s'oblidi d'allò que en la normalitat l'envolta, i agafi com a rutina allò que és esporàdic.

D'aquesta manera intento explicar què han estat aquests 22 dies. Dies de turisme, de visites, de caminar, de cansament, de mandra, però també (i sobretot) d'espontaneïtat, de rialles, de bogeria, de somriures, d'il·lusió, de dolçor. Perquè amb aquells que viatges crees un petit món, teu i només teu en un lloc on ningú tenent i on cada ciutat t'aporta alguna cosa diferent que et fa sentir radicalement estrany però alhora tant tu com no ho has estat mai.


El bonic de l'estiu, del viatge, de marxar ben lluny, és l'espontaneïtat. Perquè per molt que unes vacances estigui ben organitzades és impossible fugir d'allò imprevisible ja que és el que nodreix la nova vida, encara que sigui curta.

moments

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

UN NÚVOL BLANC de Lluís Llach


"una cançó tendra i contradictòria,
et dibuixa un somriure als llavis
al mateix temps que et fa lliscar
una llàgrima pel rostre."

OBSERVACIONS

Detalls de quotidianitat

“Sense memòria no hi ha vida, ja que només ella eleva l’home per damunt del món animal, constitueix la forma externa de la seva ànima i alhora és fal·lible, esmunyedissa i traïdora. És per això que l’home se sent tant insegur d’ell mateix. Ara que hi penso, això va fer... Vinga, quan va passar? És clar, va ser aquell... Au, fes memòria i digues qui... No sabem, i darrera d’aquest “no-saber” s’estén el territori de la ignorància. De la ignorància, és a dir, de la inexistència.L’home contemporani no té gaire cura de la seva memòria, ja que viu envoltat de memòria emmagatzemada”R. Kapuscinski, Viatges amb Heròdot.



Aquesta cita de Kapuscinski és una cita per reflexionar. Avui en dia la nostra vida és canviant, canvia en cada moment sense que ens adonem. Anem amunt i avall, amb pressa i corrents a tot arreu sense aturant-se, pensar, i gaudir d’allò que tenim al voltant. Tendim a voler fer mil coses perquè no se’ns escapi res, i no ens adonem que fent això deixem passar milers de petits detalls que fugen i no tornen.

És important no quedar-se aturat en un racó, immune, aïllat, absent. Però, cal portar la vida que portem? Cal que cada cop que posem els peus el carrer les nostres cames comencin a córrer? Cal que cada dia estigui dividit en petites fraccions ocupades per activitats diferents? Esdevé l’ànsia de mirar constantment el rellotge, de veure sense mirar, de passar sense observar, de dependre massa d’allò que és intangible , insegur, intermitent.

Aquí volia arribar. Estem acostumats a guardar-ho tot en petits aparells, que al cap i a la fi, són tant imprevisibles com nosaltres mateixos? De ben segur que no. Nosaltres tenim la capacitat de mirar amb atenció i observar amb precisió , de fixant-nos en cada petit detall per captar-ne l’essència i guardar-la com un tresor. No pensem en el que ens deixem passar per davant, les meravelles que dia a dia deixem escapar com si res, detalls i racons que algun dia ens agradarà recordar però no podrem recuperar de cap dispositiu digital.

És això el que volia plasmar aquí. Potser per ser una mica més conscient jo mateixa de que la vida són quatre moments, moments que no podem guardar enlloc. Enlloc excepte dins nostre.

Sant Jordi

continuarà...

Crònica d'un dia especial (II)

Si ens desplacem pel centre de Barcelona veiem que tots els carrers estan atapeïts de gent i més gent. Qui ens diria que ens atreviríem a endinsar-nos entre la multitud de persones que caminen en to de processó? En un dia qualsevol, només el fet de veure la riuada que envaeix els carrers de Barcelona, faríem mitja volta i ens entornaríem a casa pensant que només els “guiris”, que embogits per veure Barcelona tant si com no, s’atreveixen a patir tot allò. Però com continuem dient, avui tot si val. Avui és un dia especial. Què més dóna que no puguem caminar amb tranquil·litat? Què importa que gairebé no puguem veure els llibres exposats al carrer perquè la gent s’hi tira a sobre com si de les rebaixes es tractés? Ens hem de preocupar per què aconseguir una simple rosa s’hagi convertit en una gran aventura per la qual el cavaller s’ha d’enfrontar contra tot tipus d’entrebancs? El dia no se sap ben bé què té, que fa que adoptem com a normal i ens prenguem amb paciència, fets que en el nostre dia a dia els traurien de polleguera.

A poc a poc el dia es va acabant, i amb ell, els carrers van perdent la lluminositat que durant el dia els ha caracteritzat. Els escenaris que abans tenien vida, ara van desapareixent. Entre els carrers atapeïts es van obrint clarianes, la multitud es dispersa. La lectura, una de les protagonistes del dia, es retira amb dignitat després d’una bona jornada de feina, disposada a descansar fins l’any següent, conscient que només serà molestada per algun inquiet de la literatura. Les altres protagonistes de primer grau, les roses, deixant de costat el protagonisme fins d’aquí 365 dies, fan lloc a la floristeria per esperar l’arribada d’altres companyes, no germanes, l’endemà a primera hora. És així, doncs, un dia no qualsevol, on Catalunya s’ha llevat de bon matí per a celebrar una festa ( i no una derrota o una reivindicació com està acostumada a fer), se’n va a dormir. Tindrà un bon son no pas afectat per la crisi que actualment ens afecta, ja que com diu una dita holandesa: “En època de crisi es venen més flors i més pintallavis”.

Fi.

Espero que us hagi agradat

Sant Jordi

Crònica d’un dia especial (I)

Ens trobem tots just a la cruïlla en ple centre de Barcelona: el carrer Pelai amb les Rambles. En un dia normal, les aceres estarien desertes, només hi veuríem aquells o aquelles que amb cara d’ adormits es desplacen a la feina. Un silenci caracteritzaria l’ambient i només el so dels clàxons en mig d’un embús podria distorsionar l’inici del dia. Avui però, no és així. Les cares de la gent que es desplaça, de ben segur a la feina com cada dia, no expressen cansament ni desil•lusió ni “poques ganes de”, sinó, una especia de sensació de “avui és un dia especial, toca gaudir-lo, és màgic”. Així doncs, els primers matiners ja corren cap a les paradetes o floristeries per comprar “la rosa”. Sí, avui és Sant Jordi. Els carrers, des de primera hora, comencen a adornar-se amb flors i llibres, un fet que només passa un cop a l’any.

Des d’aquest punt, es veu com la vida d’un dia qualsevol queda aparcada en un racó. El centre de Barcelona ja no és el de la rutina. Avui la Plaça Catalunya té com a protagonista el plató de TV3, davant el Fnac tenim RTVE, BarcelontaTV i Catalunya ràdio, ... i així consecutivament. Avui els mitjans de comunicació són més presents que mai al carrer. A cada cantonada, entre mig de la gentada que poc a poc va omplint els carrers sense deixar el més mínim espai buit, o en algun balcó, hi ha un, dos, tres,... periodistes que intenten captar aquell instant precís que mostra que avui, i només avui, és Sant Jordi.

Les hores passen, i amb elles el sol va pujant cada cop més amunt. Fa un dia calorós, sembla ben bé, que l’estiu ja sigui aquí i tot just acabem el més d’abril. En vista de les setmanes passades en que la pluja era l’actriu principal i ens donava la impressió que haguéssim de tornar a començar el hivern, avui ha sortit el sol. Això ens fa pensar que la gran estrella que tenim quilòmetres per sobre nostra també vol celebrar aquest dia tan especial. Si més no, així ens ho demostra. Els tirant, les sandàlies, les ulleres de sol, i fins i tot els pantalons curts, són la imatge principal d’un dia que sembla que ens transporti a ple més de juny o juliol. Sempre hi ha, però, els despistats, que els veus ocupats traient-se capes i capes de roba que al final ja no saben on ficar, perquè seguint amb la rutina de la setmana han sortit ben abrigats amb jaquetes d’hivern i jerseis de llana.


continuarà...

Dies especials

Els cavallers i les donzelles

"un previ abans de Sant Jordi"

La diada de Sant Jordi és d’aquelles dates difícils d’oblidar. Ningú pot passar per alt un dia tant pur com aquest. Els carrers s’omplen de gent, sí. Però els carrers es decoren amb roses i llibres, creant un ambient de llegenda, d’un conte de fades que té data de caducitat. Per tot arreu es respira la tranquil·litat als rostres de la gent, i trobar aquell llibre o escollir la millor rosa és la gran aventura del dia. Ells es converteixen en cavallers i elles en donzelles.

La cultura popular és la que ens ha fet arribar on som, la que permet que formem part de la història, i la que ens inspira llegendes que aboquen a consolidar diades com aquesta. Hi ha qui sent més com a catalana aquesta festivitat que d’altres molt menys esperades. No cal dir-ho, per molts Sant Jordi hauria de ser festa nacional. No cal recordar derrotes ni reivindicar drets per crear una festa, ens cal, sense pensar-ho, un dia que ens faci ser feliços i que permeti a cadascun dels catalans i catalanes que se li dibuixi un somriure. Aquesta data és, sense anar més lluny, el 23 d’abril.

Ben cert és que cada cop pesa més l’ànsia de comprar aquell llibre que ha estat novetat, un llibre, que de ben segur que molta gent guardarà a la llibreria sense fer-li cas posteriorment. Considero, i tan de bo m’equivoqués, que hi ha gent que deu tenir una sola llibreria a casa que omple any rere any només, i dic només, amb el llibre que li regalen per Sant Jordi. És trist, però és així. De cara a la façana és mol bonic veure com tanta gent es volca en la cultura, ni que sigui pe un dia, però cal pensar que les llibreries per Sant Jordi fan l’any, per tant, siguem llestos i no els regalem diners. Llegim el que ens regalen que un llibre a l’any no fa mal.

Malgrat les cues de formigues que desfilen pels carrers de Barcelona, i tants altres pobles i ciutats catalanes, malgrat les ratoneres en les quals ens fiquem quan volem anar a prendre alguna cosa, malgrat la bogeria de compres compulsives de llibres. Deixem de costat la nostra realitat,el drac que ens envolta, i embarquem-nos en un conte. Convertim-nos en cavallers i donzelles que per un dia són els protagonistes.