Ja som a Nadal. Des del dia 23 de desembre a la nit sembla que comença un compte enrere per arribar al 6 de gener, moment en el qual les festes s’esvaeixen i et roman la sensació de no haver tingut ni un instant de vacances. Nadal és una època de l’any plena de contradiccions. Són unes festes que ningú les viu igual, sempre plenes de petites picabaralles familiars per a saber qui fa el dinar a casa seva, amb qui toca celebrar-lo cada any, qui fa què... Les festes comencen un 23 de desembre, però en realitat setmanes anteriors la gent ja es mobilitza perquè els telèfons no paren de sonar a les cases d’avis, cosins, tiets, néts, fills... i els carrers i les botigues s’omplen i s’omplen de gent que busca el regal ideal.
Com deia, el Nadal són unes dates contradictòries. Hi ha qui desitja bojament el Nadal, hi ha qui l’odia des del més profund de la seva ànima i no voldria pas que existís, hi ha qui es baralla, hi ha qui es reconcilia, hi ha qui s’anima, hi ha qui s’entristeix, hi ha qui s’il·lusiona i hi ha qui ja ha perdut tota la il·lusió, hi ha qui es sent acompanyat, i d’altres que es senten totalment sols, etc. Nadal, ai el Nadal.
Avui obrint la pàgina número onze del diari El Periódico he llegit, com cada dia, l’article d’en Josep Maria Espinàs. Enguany es titulava “Un món en un Nadal” i parlava del confús d’aquesta època, i en el seu final escrivia un paràgraf que expressava el que em transmeten aquests dies: “Tantes contradiccions, ¿tenen alguna cosa a veure amb el fet que el Nen Jesús no va néixer un 25 de desembre? No, la història sagrada és una cosa vaga i remota, mentre que la celebració del Nadal pertany a la història humana, i la diversitat de situacions personals és enorme, i cada situació és concretíssima. Uns celebren el naixement de Jesús i milers de persones, en el mateix moment, ploren la mort d’algú que tenien a prop. Jo he alçat la copa pensant en els difunts i en els nou arribats a la família i a l’amistat”. Perquè és així i no ho podem negar, el Nadal és trist per naturalesa sempre que al teu voltant així passat alguna desgràcia. Quan ets petit tot són flors i violes, i desitges bojament que arribi el Nadal per a poder cagar el tió o llevar-te ben d’hora un 6 de gener al matí per córrer al menjador i descobrir que aquest any sí, aquest any t’has portat d’allò més bé, i guaita quants regals! Però quan et fas gran la il·lusió es difumina per la “maduresa” tot i que sovint es manté fins que, de cop i volta, passa quelcom que fa que res, res torni a ser igual però que pel contrari les dates especials siguin pitjors, entre elles el Nadal.
És per això que el Nadal m’omple de sentiments contradictoris. Per una banda sento l’alegria d’ajuntar-me, per unes hores, am aquells que estimo (tot i que sempre hi ha alguna excepció) i que durant l’any a vegades veig poc, aquells que sé que passi el que passi segurament sempre estaran allà. Per altra banda, però, l’absència d’algú és un dolor massa fort, massa intens, massa impossible de sobreposar-t’hi. Pensar d’un difunt és quelcom que mai et pots treure de sobre, és allò que t’acompanya cada hora i cada segon, però en dies com el Nadal s’intensifica. La cadira està buida, el regal amb el seu nom ja no hi és i el plat, el got i els coberts ja no tenen lloc assignat a la taula. La il·lusió es dissol i una llàgrima llisca pel rostre.
És Nadal.
