Vistes des de town hall. Train station
Una setmana... Una setmana i dos dies, nou dies en total ja fa que sóc aquí. Com passa el temps quan... Quan què? Simplement el temps va molt ràpid.
Malgrat tot, malgrat haver tingut una temporada per endreçar idees, i coses, per relaxar-me, i estressar-me, per veure gent, i tenir temps per a mi, no he trobat el moment per a seure i escriure quatre sensacions. Les... Petites impressions d'un vol de tornada.
Em transporto al dissabte 5 de febrer del 2011, un dissabte que per molta gent era un dia qualsevol, el seu inici del cap de setmana. Per mi era una data senyalada amb retolador vermell i ben remarcada en el calendari. Era el dia X, el dia de la tornada, el que suposava deixar una vida enrere per reprendre'n una de vella amb la cara neta. Així doncs situem-nos en aquell dia:
Avui no em trobo bé, sembla que el meu cos expressa explícitament el meu estat d'ànim; tristesa, malestar, molèsties... Després d'una nit, de festa? Per a mi... No ben bé, podem dir.... Una nit llarga però que serà per recordar sempre, ara em trobo dalt d'un avió. Ahir, llargues xerrades, moments de fotografia, plors i riures, somriures i sospirs. Avui, llargs silencis.
Moltes sensacions acumulades que no pots assimilar al moment; marxes? Fins quan? Fins... Punts suspensius són el que et ve de gust dir, no pas un mai. Pics i valls, masses coses per ser conscient de que ara sí, ara és un "adéu" definitiu a una vida danesa de pel·lícula que poc a poc va perdent el color fins a convertir-se en blanc i negre.
Estic a l'avió que em desenganxa del terra, si ja volo, volo pel cel de Dinamarca i veig des de lluny, com construccions de Pini pon, les cases característiques d'una terra verda. Ara sí, aquest és el moment que més temia: Jo i l'avió, sola camí a casa. Quina casa? Envoltada de gent que viatja per vacances o negocis, jo marxo de casa per tornar a casa. Un èxode un pèl estrany.
Ara tot sembla llunyà, aquí tot sembla tant normal que costar pensar que fa una setmana enrere jo no era aquí, era allà, a casa, una casa que no és la d'ara. Parles amb la gent d'allà com vells companys de viatge i fas vida amb la gent d'aquí com si no hagués passat res. Tot plegat un pèl curiós. Ara, però, hi ha molts moments per recordar, molts moments per escriure amb ploma fina en una llibreta acuradament triada. Però si em pregunten un moment per recordar, un moment bonic per explicar respondria... que entre els mils que hi ha, puc destacar un matí. El meu últim matí.
Quan ets a l'habitació d'un amic, en la qual has dormit per no perdre l'autobús, acabant de fer la maleta i barallant-te per tancar-la, truquen a la porta. Encuriosida l'obres. Veus quatre cares adormides encara amb la marca dels llençols marcada a la cara però amb un somriure malenconiós. Quatre cares que venen a dir-te "fins aviat" i per sorpresa t'acompanyen a buscar l'autobús. No pots creure que el que pensaves que seria un matí solitari camí del bus per agafar l'avió, s'ha convertit en un dels trajectes més bonics dels cinc mesos.
Dalt de l'autobús te'ls mires atentament, cinc mans voleiant d'un cantó a l'altre, i de sobte... Una sisena que ve corrents. No us heu pogut fer l'última abraçada, però la imatge ja està gravada.
Només puc remarcar que sóc una noia amb sort, una noia que deixa casa seva per tornar a casa... Que troba a faltar coses i que està contenta d'haver-ne recuperat d'altres.
---
I miss you* Why not? Come on!
