Època de l'any en que t'obliguen a estar content, ser solidari i repartir alegria. Però per altra banda, i sense demanar-ho, les tristos són més intenses i els dies grisos menys clars. M'agraden molt aquests dies, malgrat ser moments de contradiccions, m'agrada viure'ls a la meva manera. Nadal significa dies amb la família i retrobaments després de grans períodes d'absència. És doncs, un moment en que les cadires buides tenen una llum especial que les enfoca amb força per deixar clar i alt qui falta any rere any...
És bonic veure en els ulls dels més petits aquella il·lusió per la màgia d'una llegenda que cada any fa avivar la ingenuïtat dels menuts i la infantesa dels més grans. Sovint és l'única oportunitat pels adults de tornar a ser nens. Aquesta, crec jo, és la màgia del Nadal: tornar a posar-te nerviós després d'haver picat ben fort al tió o llevar-te agitat després d'una nit que vols que sigui ben curta.
Aquest 2010 és diferent, les sensacions es barregen... tornar a ser a casa després de quatre mesos, tornar a veure a tothom, ganes de retrobaments amb la família i amics, però alhora tornar a la realitat i adonar-te que no podràs retrobar a qui més voldries... Hi ha a qui li fan el caldo i hi ha a qui li toca fer-lo...
L'olor de tardor s'intensifica quan la castanyada s'apropa... màgic moment de l'any.
La tradició diu que es mengen castanyes i moniatos, i es fan panellets. És així com cada any es celebra la fi del mes d'octubre i aquest no serà menys. A casa o ben lluny la tradició continua...
Avui he llegit una notícia al diari Avui + El Punt en la qual explicaven que França va ordenar el tancament de les emissions de Ràdio Flaixbac, Flaix FM i RM Ràdio perquè, segons ells, interferien en les ones d'un parell de ràdios franceses. Malgrat haver insistit en aconseguir una llicència per emetre a la Catalunya nord, el Grup Flaix mai l'ha obtingut. No és, però, l'única cadena amb entrebancs ja que segons sembla, malgrat que no han aturat mai les emissions, Catalunya Ràdio també té problemes de freqüència.
Sembla mentida com enlloc d'apostar per la difusió i expansió d'altres cultures i llengües diferents, els països, fins i tot els veïns, s'entesten en barrar al pas a l'essència de la societat. Potser França té por a que el francès es converteixi en una llengua amenaçada de la mateixa manera que el castellà ho està a Catalunya?
Si és així, deu ni do quin poder té el català.Hem d'estar orgullosos d'una llengua que mou muntanyes.
La tardor, sincerament una estació de l'any que poc m'agradava. Sovint em transmet tristor i cansament. Està situada entre un estiu de sol brillant, calor desmesurada i vida al carrer, i un hivern fred i amarg, aquest impàs que a poc a poc t'acostuma a la fresca i t'obliga, sense dir-t'ho, a quedar-te a casa.
Una època de l'any per remullar-se, però no a la piscina, per abrigar-se, quan encara tens el regust de la calor d'estiu entre els llavis, i de mudar-se, com aquelles serps que canvien de vestit.
Aquest any però, veig la tardor d'un altre color. És ben cert que potser és més trista, l'aigua està més present que mai i el fred ha picat a la porta abans d'hora, però aquest any és diferent. Dinamarca i Noruega li donen a aquesta estació un altre sentit. Les fulles dels arbres es desprenen lentament com si no volguessin mai arribar a tocar al terra perquè saben que llavors haurà arribat l'hivern, per això abans de fer-ho passen per una infinitat de colors i tonalitats; verd clar, groc, taronja, vermell i granat intens. És com si desitgessin deixar constància de si mateixes, com si el seu vestit hagués de canviar tantes vegades com sigui possible per a que els xafarders els facin fotografies i els curiosos es quedin embadalits.
Només cal caminar per un parc, aturar-se per uns minuts i gaudir del que la naturalesa ens ofereix. Uns minuts de placidesa, sovint no cal res més.
Com que no passa res al món, a part de la visita de Benet XVI el primer cap de setmana de novembre, Barcelona es permet el luxe de tancar el trànsit als votants de la Sagrada Família, una de les zones centrals de la ciutat comtal, durant 40 hores. Sense comptar tots els maldecaps que això comporta als veïns i veïnes de la zona.
De veritat és necessari muntar tant merder per una visita que a molts ni ens va ni ens ve?
"Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort." LLuís Llach
Un joc d’aventura, sentiments i profunda reflexió. James Cameron, director de la mítica pel·lícula Titanic, després de quinze anys des de la primera idea ens regala un magnífic film que, permeteu-me dir, et deixa sense paraules. La història ens situa al futur, un moment en que la Terra està escassa de fonts energètiques i els humans necessiten buscar-ne en altres planetes. Avatar, doncs, és el projecte d’una empresa que troba a Pandora el material que necessita la Terra per assegurar-se el subministrament energètic, un programa per tal de dominar aquell territori sense importar què o qui hi habita. Jake és un soldat de la marina paraplègic que arran de la mort del seu germà bessó, un científic involucrat en el projecte, s’hi veu submergit. Els ideòlegs de la investigació han estudiat els Na’vi, habitants de Pandora, per tal de fer-ne unes reproduccions idèntiques dirigides per les pròpies persones a través de la més alta tecnologia i així poder interactuar amb ells ja que l’aire del planeta és tòxic. Aquests doncs, estan fets amb barreja de l’ADN dels natius i de l’humà, per això necessiten a Jake. És així com fruit de la casualitat un marine es veu immers en un projecte que per ell no té sentit. Poc a poc però, a mesura que es va introduint en les costums i la vida dels natius amb l’ajuda de Neytiri, una noia Na’vi que farà que canviï la seva perspectiva inicial i que aprengui a respectar la natura tal com ho fan ells, adquirirà els seus valors. Tot això farà que de cop i volta es vegi immers en una batalla contra aquells que el van portar a aquest estrany planeta.
Avatar, doncs és una pel·lícula espectacular, ja que l’entrellaçat d’efectes especials i els invents per aconseguir aquest món irreal (natura, espècies animals, els mateixos personatges...) és quelcom mai s’ha vist. Però no només ens podem quedar amb aquesta visió superficial de colorins i joguines de 3D, sinó que hem d’anar més enllà i captar el missatge gravat en foc que ens vol transmetre el director. Primer, em de recordar i no oblidar, que de ben segur que no som l’única espècia intel·ligent que existeix a l’univers, que per molt que nosaltres mateixos ens vulguem creure que no hi ha ningú que ens superi, això és una il·lusió. No significa que “els altres” siguin idèntics a nosaltres; poden ser de diferent color, forma o mida, però en intel·ligència, valors i habilitats, segurament ens superaran. Segon, el que estem fent des de fa anys i anys amb el nostre planeta és quelcom pel qual els nostres avantpassats es posarien les mans el cap si ho veiessin. Estem destruint, sense pietat, allò que ens fa ser. I el preocupant és que malgrat saber-ho no ens aturem, i encara que hi hagin mil cimeres a Copenhaguen sobre el canvi climàtic no hi ha manera que els polítics posin fil a l’agulla a l’assumpte. Així doncs, ve la tercera qüestió, el món cada cop es mou més per diners i això fa fàstic. No en som conscient—o no en volem ser—però estem abandonant uns valors essencials: el respecta per la natura, els nostres avantpassats, el matar per necessitat i no per voluntat, els rituals i les costums... cada cop estem en una societat més individualista on la comunitat, aquells que ens envolten i ens fan forts, passa a estar en segon pla perquè el més important és el “jo”.
És així com a Avatar ens ensenya aquest món que estem construint on no només ens volem destroçar a nosaltres mateixos sinó que som capaços, com a colonitzadors (ara les empreses), de destruir els altres per aconseguir el que volem. Ens hem, doncs, de començar a adonar que la resposta no està en aquells que ens governen sinó que nosaltres, en cada una de les comunitats que formem la Terra. Hem d’abandonar certs vicis i començar a focalitzar la nostra energia en pensar que si no unim forces i som nosaltres els que lluitem contra el monstre de nosaltres mateixos, ningú ho farà.
Un guió iniciat abans de Titanic, que per la seva complexa producció no era possible realitzar-lo, ensarriba a les nostres pantalles després de quatre anys de realització amb un missatge que fa temps que hi ha gent que ens vol donar: l’espècie humana és colonitzadora i capaç de ser destructora per aconseguir allò que vol sense importar-li què destroça pel camí. Estem abandonant la connexió amb la natura minut a minut, anys rere any i generació rere generació, una natura que és la que ens ha fet existir i que en el moment que la vencem ensestarem vencem a nosaltres mateixos. Una pel·lícula difícil de descriure i valorar, que et deixa sense paraules. Feia anys, fins i tot puc dir tota la vida, que no havia vist un llargmetratge tant bo, tant profund i tant ben fet. Cal tornar a veure Avatar.
Punt d'esperança
