dilluns, 10 d’octubre de 2011

Avui el número 4


Començar esmentant una obra de gran excel·lència; Llum de guàrdia, dirigida per Julio Manrique i impressionantment interpretada per Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. Que tractaré amb detall properament.


Actors i director de Llum de guàrdia


Acabar amb una vella cançó del cantautor català Lluís Llach; Un núvol blanc. Per dies com... AVUI.





dilluns, 14 de febrer de 2011

Les petites impressions d'un vol de tornada

Vistes des de town hall. Train station

Una setmana... Una setmana i dos dies, nou dies en total ja fa que sóc aquí. Com passa el temps quan... Quan què? Simplement el temps va molt ràpid.


Malgrat tot, malgrat haver tingut una temporada per endreçar idees, i coses, per relaxar-me, i estressar-me, per veure gent, i tenir temps per a mi, no he trobat el moment per a seure i escriure quatre sensacions. Les... Petites impressions d'un vol de tornada.

Em transporto al dissabte 5 de febrer del 2011, un dissabte que per molta gent era un dia qualsevol, el seu inici del cap de setmana. Per mi era una data senyalada amb retolador vermell i ben remarcada en el calendari. Era el dia X, el dia de la tornada, el que suposava deixar una vida enrere per reprendre'n una de vella amb la cara neta. Així doncs situem-nos en aquell dia:


Avui no em trobo bé, sembla que el meu cos expressa explícitament el meu estat d'ànim; tristesa, malestar, molèsties... Després d'una nit, de festa? Per a mi... No ben bé, podem dir.... Una nit llarga però que serà per recordar sempre, ara em trobo dalt d'un avió. Ahir, llargues xerrades, moments de fotografia, plors i riures, somriures i sospirs. Avui, llargs silencis.
Moltes sensacions acumulades que no pots assimilar al moment; marxes? Fins quan? Fins... Punts suspensius són el que et ve de gust dir, no pas un mai. Pics i valls, masses coses per ser conscient de que ara sí, ara és un "adéu" definitiu a una vida danesa de pel·lícula que poc a poc va perdent el color fins a convertir-se en blanc i negre.

Estic a l'avió que em desenganxa del terra, si ja volo, volo pel cel de Dinamarca i veig des de lluny, com construccions de Pini pon, les cases característiques d'una terra verda. Ara sí, aquest és el moment que més temia: Jo i l'avió, sola camí a casa. Quina casa? Envoltada de gent que viatja per vacances o negocis, jo marxo de casa per tornar a casa. Un èxode un pèl estrany.

Ara tot sembla llunyà, aquí tot sembla tant normal que costar pensar que fa una setmana enrere jo no era aquí, era allà, a casa, una casa que no és la d'ara. Parles amb la gent d'allà com vells companys de viatge i fas vida amb la gent d'aquí com si no hagués passat res. Tot plegat un pèl curiós. Ara, però, hi ha molts moments per recordar, molts moments per escriure amb ploma fina en una llibreta acuradament triada. Però si em pregunten un moment per recordar, un moment bonic per explicar respondria... que entre els mils que hi ha, puc destacar un matí. El meu últim matí.

Quan ets a l'habitació d'un amic, en la qual has dormit per no perdre l'autobús, acabant de fer la maleta i barallant-te per tancar-la, truquen a la porta. Encuriosida l'obres. Veus quatre cares adormides encara amb la marca dels llençols marcada a la cara però amb un somriure malenconiós. Quatre cares que venen a dir-te "fins aviat" i per sorpresa t'acompanyen a buscar l'autobús. No pots creure que el que pensaves que seria un matí solitari camí del bus per agafar l'avió, s'ha convertit en un dels trajectes més bonics dels cinc mesos.
Dalt de l'autobús te'ls mires atentament, cinc mans voleiant d'un cantó a l'altre, i de sobte... Una sisena que ve corrents. No us heu pogut fer l'última abraçada, però la imatge ja està gravada.


Només puc remarcar que sóc una noia amb sort, una noia que deixa casa seva per tornar a casa... Que troba a faltar coses i que està contenta d'haver-ne recuperat d'altres.



---
I miss you* Why not? Come on!



dimecres, 26 de gener de 2011

Masses anys amb la mort per eslògan


Polònia. Auswitch. 1940-1945...

Gàbia

Com es deu sentir la gent d'aquest poble quan els pregunten d'on són? La resposta és aquesta: Auswitch. La cara del interrogador... Forjada amb un silenci.

Un conjunt de sensacions diverses t'envaeixen en entrar a un lloc tant terrorífic com aquest camp de concentració nazi; una fàbrica de monstres i una deixallaria de persones. Ràbia, impotència, tristor... Com una galleda d'aigua freda tots els coneixements que has adquirit a l'escola durant les llargues classes d'història et cauen al damunt.
Són els detalls, com petites gotes congelades, els que et fan tocar de peus a terra i veure que allò que semblava un conte de fades malvades és realitat. Una sabata que darrera té la vida de tot una família, una maleta abans plena de records, una balla o un edifici que és una presó. Fa poc més de 60 anys allà morien persones, perdó, més que morir... Les mataven com animals, com rates sense ànima ni sentiments, com esclaus en època de colonització.

Els enganyaven dibuixant-los un món millor, un lloc pròsper. Molts, havien pagat el bitllet pel tren. El tren que els portava a la mort, sovint, lenta i dolorosa de poc més de dos mesos de durada. Altres els tocava veure, entre mig de pilons inacabables de cossos sense vida a familiars amics o coneguts... A treure'l-s'hi les joies per llençar-los al crematori com aquell qui posa a fer una pizza per sopar. Terrible. Els que gaudien del bitllet de primera classe eren aquells que un cop al arribar els enviaven a dutxar-se. D'allà no en sortien, sembla cruel, ho és, dir que era el millor que et podia passar, però és així... La mort més ràpida sovint és la millor.

És inimaginable, dolorós i angoixant caminar per camps enormes plens de barracons, vies de tren i reixes. Gàbies gegants, mesurades al mil·límetre. Caminar amb quatre capes de roba, amb jerseis de llana i jaquetons gruixuts. Portar guants i bufanda, fins i tot doble mitjons, i tot i això sentir que el fred et penetra entre la roba en un dia tant normal, potser més aviat calorós de gener (- 3ºC). Com un cos desnodrit amb un simple pijama de ratlles pot aguantar dies d'hivern glaçat amb temperatures inimaginables?


No és fàcil. Et sents estrany. No pots descriure el que sents o et passa pel cap. Però... Cal veure-ho... Cal passejar per on passejaven milers d'innocents camí a la mort. Cal entrar on "dormien" desenes de persones amuntegades i pertorbades per malsons. Cal veure forns on el plat principal no tenia res a veure amb un menú degustació.

Cal veure i sentir que això va ser real i que no ho hem d'oblidar mai.


"Arbeit Macht Frei", mai més!


Un únic destí

diumenge, 9 de gener de 2011

Retorn... A on?


Sensacions estranyes.

Això és el que sents al tornar on havia estat casa teva després de passar una breu estada a la teva casa real. Complicat? Doncs és així.

Durant quatre mesos casa meva ha estat Aarhus, Dinamarca, allà he creat una nova vida, una nova rutina, uns nous amics, fins i tot, una nova família... Al principi és estrany i tot et sembla massa complicat per poder fer-t'ho teu, per poder sentir-te "com a casa" i creus que haurien de passar mesos, molts... potser anys, per arribar en aquest punt. Però després te n'adones que tot és més fàcil del que et pensaves i que les coses van i venen i s'encaixen poc a poc, silenciosament, sense que te'n enteris... i arriba aquell moment esperat i temut: Ja saps on és cada cosa, ja et mous amb tranquil·litat per casa, ja saps quins busos has d'agafar i quin nom té, més o menys, cada racó de la ciutat. Ja no et sents perduda.

Llavors és quan descobreixes que han passat quatre mesos per a davant teu i que ja és Nadal i toca... tornar a casa, a la teva antiga casa o a la realment casa teva?¿? Hi tornes... i saps què passa? No recordes on són els gots, el marbre de la cuina el recordaves més alt, la teva habitació tenia aquell quadre? Era així de gran?... Pots anar caminant a tot arreu i els dies són dies clars imperats per un sol lluent, els sol era així? Tant rodó i brillant?... Tot et sembla diferent, potser és que et sents perduda un altre cop.

Ara què? Inicies el cicle altre cop, aquesta vegada accelerat. En menys de quinze dies ja t'has acostumat, però... també tornes a dir Adéu. Al tornar a Aarhus, la sensació és diferent, tot és normal... tot és el seu lloc. És casa teva com la recordaves.

Ara et sents estranya sense sentir-te perduda.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Una cadira buida




Nadal...


Època de l'any en que t'obliguen a estar content, ser solidari i repartir alegria. Però per altra banda, i sense demanar-ho, les tristos són més intenses i els dies grisos menys clars. M'agraden molt aquests dies, malgrat ser moments de contradiccions, m'agrada viure'ls a la meva manera.
Nadal significa dies amb la família i retrobaments després de grans períodes d'absència. És doncs, un moment en que les cadires buides tenen una llum especial que les enfoca amb força per deixar clar i alt qui falta any rere any...

És bonic veure en els ulls dels més petits aquella il·lusió per la màgia d'una llegenda que cada any fa avivar la ingenuïtat dels menuts i la infantesa dels més grans. Sovint és l'única oportunitat pels adults de tornar a ser nens. Aquesta, crec jo, és la màgia del Nadal: tornar a posar-te nerviós després d'haver picat ben fort al tió o llevar-te agitat després d'una nit que vols que sigui ben curta.


Aquest 2010 és diferent, les sensacions es barregen... tornar a ser a casa després de quatre mesos, tornar a veure a tothom, ganes de retrobaments amb la família i amics, però alhora tornar a la realitat i adonar-te que no podràs retrobar a qui més voldries...
Hi ha a qui li fan el caldo i hi ha a qui li toca fer-lo...

Punt d'esperança


BON NADAL!
MERRY CHRISTMAS!

diumenge, 12 de desembre de 2010

El bes del capvespre



Sovint no hi ha res més bonic com un petó cap el tard en un dia fred de desembre.

Moments íntims


A vegades, només vols sentir l'escalfor... l'escalfor dels qui t'estimen, del qui estimes, del teu petit país...


Aprofito per recomentar un llibre de petons... "Petons de diumenge" de Sílvia Soler.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Silly dilemmas II


It's a bright day and do you want to play a match. But... look at the pitch. What would you do?

I maybe would change the play, what about a sledge race?


Do you what to play?