Masses anys amb la mort per eslògan

Polònia. Auswitch. 1940-1945...

Gàbia

Com es deu sentir la gent d'aquest poble quan els pregunten d'on són? La resposta és aquesta: Auswitch. La cara del interrogador... Forjada amb un silenci.

Un conjunt de sensacions diverses t'envaeixen en entrar a un lloc tant terrorífic com aquest camp de concentració nazi; una fàbrica de monstres i una deixallaria de persones. Ràbia, impotència, tristor... Com una galleda d'aigua freda tots els coneixements que has adquirit a l'escola durant les llargues classes d'història et cauen al damunt.

Són els detalls, com petites gotes congelades, els que et fan tocar de peus a terra i veure que allò que semblava un conte de fades malvades és realitat. Una sabata que darrera té la vida de tot una família, una maleta abans plena de records, una balla o un edifici que és una presó. Fa poc més de 60 anys allà morien persones, perdó, més que morir... Les mataven com animals, com rates sense ànima ni sentiments, com esclaus en època de colonització.

Els enganyaven dibuixant-los un món millor, un lloc pròsper. Molts, havien pagat el bitllet pel tren. El tren que els portava a la mort, sovint, lenta i dolorosa de poc més de dos mesos de durada. Altres els tocava veure, entre mig de pilons inacabables de cossos sense vida a familiars amics o coneguts... A treure'l-s'hi les joies per llençar-los al crematori com aquell qui posa a fer una pizza per sopar. Terrible. Els que gaudien del bitllet de primera classe eren aquells que un cop al arribar els enviaven a dutxar-se. D'allà no en sortien, sembla cruel, ho és, dir que era el millor que et podia passar, però és així... La mort més ràpida sovint és la millor.

És inimaginable, dolorós i angoixant caminar per camps enormes plens de barracons, vies de tren i reixes. Gàbies gegants, mesurades al mil·límetre. Caminar amb quatre capes de roba, amb jerseis de llana i jaquetons gruixuts. Portar guants i bufanda, fins i tot doble mitjons, i tot i això sentir que el fred et penetra entre la roba en un dia tant normal, potser més aviat calorós de gener (- 3ºC). Com un cos desnodrit amb un simple pijama de ratlles pot aguantar dies d'hivern glaçat amb temperatures inimaginables?

No és fàcil. Et sents estrany. No pots descriure el que sents o et passa pel cap. Però... Cal veure-ho... Cal passejar per on passejaven milers d'innocents camí a la mort. Cal entrar on "dormien" desenes de persones amuntegades i pertorbades per malsons. Cal veure forns on el plat principal no tenia res a veure amb un menú degustació.

Cal veure i sentir que això va ser real i que no ho hem d'oblidar mai.

"Arbeit Macht Frei", mai més!

Un únic destí