moments

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

UN NÚVOL BLANC de Lluís Llach


"una cançó tendra i contradictòria,
et dibuixa un somriure als llavis
al mateix temps que et fa lliscar
una llàgrima pel rostre."

OBSERVACIONS

Detalls de quotidianitat

“Sense memòria no hi ha vida, ja que només ella eleva l’home per damunt del món animal, constitueix la forma externa de la seva ànima i alhora és fal·lible, esmunyedissa i traïdora. És per això que l’home se sent tant insegur d’ell mateix. Ara que hi penso, això va fer... Vinga, quan va passar? És clar, va ser aquell... Au, fes memòria i digues qui... No sabem, i darrera d’aquest “no-saber” s’estén el territori de la ignorància. De la ignorància, és a dir, de la inexistència.L’home contemporani no té gaire cura de la seva memòria, ja que viu envoltat de memòria emmagatzemada”R. Kapuscinski, Viatges amb Heròdot.



Aquesta cita de Kapuscinski és una cita per reflexionar. Avui en dia la nostra vida és canviant, canvia en cada moment sense que ens adonem. Anem amunt i avall, amb pressa i corrents a tot arreu sense aturant-se, pensar, i gaudir d’allò que tenim al voltant. Tendim a voler fer mil coses perquè no se’ns escapi res, i no ens adonem que fent això deixem passar milers de petits detalls que fugen i no tornen.

És important no quedar-se aturat en un racó, immune, aïllat, absent. Però, cal portar la vida que portem? Cal que cada cop que posem els peus el carrer les nostres cames comencin a córrer? Cal que cada dia estigui dividit en petites fraccions ocupades per activitats diferents? Esdevé l’ànsia de mirar constantment el rellotge, de veure sense mirar, de passar sense observar, de dependre massa d’allò que és intangible , insegur, intermitent.

Aquí volia arribar. Estem acostumats a guardar-ho tot en petits aparells, que al cap i a la fi, són tant imprevisibles com nosaltres mateixos? De ben segur que no. Nosaltres tenim la capacitat de mirar amb atenció i observar amb precisió , de fixant-nos en cada petit detall per captar-ne l’essència i guardar-la com un tresor. No pensem en el que ens deixem passar per davant, les meravelles que dia a dia deixem escapar com si res, detalls i racons que algun dia ens agradarà recordar però no podrem recuperar de cap dispositiu digital.

És això el que volia plasmar aquí. Potser per ser una mica més conscient jo mateixa de que la vida són quatre moments, moments que no podem guardar enlloc. Enlloc excepte dins nostre.