Avui he llegit una notícia al diari Avui + El Punt en la qual explicaven que França va ordenar el tancament de les emissions de Ràdio Flaixbac, Flaix FM i RM Ràdio perquè, segons ells, interferien en les ones d'un parell de ràdios franceses. Malgrat haver insistit en aconseguir una llicència per emetre a la Catalunya nord, el Grup Flaix mai l'ha obtingut. No és, però, l'única cadena amb entrebancs ja que segons sembla, malgrat que no han aturat mai les emissions, Catalunya Ràdio també té problemes de freqüència.
Sembla mentida com enlloc d'apostar per la difusió i expansió d'altres cultures i llengües diferents, els països, fins i tot els veïns, s'entesten en barrar al pas a l'essència de la societat. Potser França té por a que el francès es converteixi en una llengua amenaçada de la mateixa manera que el castellà ho està a Catalunya?
Si és així, deu ni do quin poder té el català.Hem d'estar orgullosos d'una llengua que mou muntanyes.
La tardor, sincerament una estació de l'any que poc m'agradava. Sovint em transmet tristor i cansament. Està situada entre un estiu de sol brillant, calor desmesurada i vida al carrer, i un hivern fred i amarg, aquest impàs que a poc a poc t'acostuma a la fresca i t'obliga, sense dir-t'ho, a quedar-te a casa.
Una època de l'any per remullar-se, però no a la piscina, per abrigar-se, quan encara tens el regust de la calor d'estiu entre els llavis, i de mudar-se, com aquelles serps que canvien de vestit.
Aquest any però, veig la tardor d'un altre color. És ben cert que potser és més trista, l'aigua està més present que mai i el fred ha picat a la porta abans d'hora, però aquest any és diferent. Dinamarca i Noruega li donen a aquesta estació un altre sentit. Les fulles dels arbres es desprenen lentament com si no volguessin mai arribar a tocar al terra perquè saben que llavors haurà arribat l'hivern, per això abans de fer-ho passen per una infinitat de colors i tonalitats; verd clar, groc, taronja, vermell i granat intens. És com si desitgessin deixar constància de si mateixes, com si el seu vestit hagués de canviar tantes vegades com sigui possible per a que els xafarders els facin fotografies i els curiosos es quedin embadalits.
Només cal caminar per un parc, aturar-se per uns minuts i gaudir del que la naturalesa ens ofereix. Uns minuts de placidesa, sovint no cal res més.
Com que no passa res al món, a part de la visita de Benet XVI el primer cap de setmana de novembre, Barcelona es permet el luxe de tancar el trànsit als votants de la Sagrada Família, una de les zones centrals de la ciutat comtal, durant 40 hores. Sense comptar tots els maldecaps que això comporta als veïns i veïnes de la zona.
De veritat és necessari muntar tant merder per una visita que a molts ni ens va ni ens ve?
"Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort." LLuís Llach
Un joc d’aventura, sentiments i profunda reflexió. James Cameron, director de la mítica pel·lícula Titanic, després de quinze anys des de la primera idea ens regala un magnífic film que, permeteu-me dir, et deixa sense paraules. La història ens situa al futur, un moment en que la Terra està escassa de fonts energètiques i els humans necessiten buscar-ne en altres planetes. Avatar, doncs, és el projecte d’una empresa que troba a Pandora el material que necessita la Terra per assegurar-se el subministrament energètic, un programa per tal de dominar aquell territori sense importar què o qui hi habita. Jake és un soldat de la marina paraplègic que arran de la mort del seu germà bessó, un científic involucrat en el projecte, s’hi veu submergit. Els ideòlegs de la investigació han estudiat els Na’vi, habitants de Pandora, per tal de fer-ne unes reproduccions idèntiques dirigides per les pròpies persones a través de la més alta tecnologia i així poder interactuar amb ells ja que l’aire del planeta és tòxic. Aquests doncs, estan fets amb barreja de l’ADN dels natius i de l’humà, per això necessiten a Jake. És així com fruit de la casualitat un marine es veu immers en un projecte que per ell no té sentit. Poc a poc però, a mesura que es va introduint en les costums i la vida dels natius amb l’ajuda de Neytiri, una noia Na’vi que farà que canviï la seva perspectiva inicial i que aprengui a respectar la natura tal com ho fan ells, adquirirà els seus valors. Tot això farà que de cop i volta es vegi immers en una batalla contra aquells que el van portar a aquest estrany planeta.
Avatar, doncs és una pel·lícula espectacular, ja que l’entrellaçat d’efectes especials i els invents per aconseguir aquest món irreal (natura, espècies animals, els mateixos personatges...) és quelcom mai s’ha vist. Però no només ens podem quedar amb aquesta visió superficial de colorins i joguines de 3D, sinó que hem d’anar més enllà i captar el missatge gravat en foc que ens vol transmetre el director. Primer, em de recordar i no oblidar, que de ben segur que no som l’única espècia intel·ligent que existeix a l’univers, que per molt que nosaltres mateixos ens vulguem creure que no hi ha ningú que ens superi, això és una il·lusió. No significa que “els altres” siguin idèntics a nosaltres; poden ser de diferent color, forma o mida, però en intel·ligència, valors i habilitats, segurament ens superaran. Segon, el que estem fent des de fa anys i anys amb el nostre planeta és quelcom pel qual els nostres avantpassats es posarien les mans el cap si ho veiessin. Estem destruint, sense pietat, allò que ens fa ser. I el preocupant és que malgrat saber-ho no ens aturem, i encara que hi hagin mil cimeres a Copenhaguen sobre el canvi climàtic no hi ha manera que els polítics posin fil a l’agulla a l’assumpte. Així doncs, ve la tercera qüestió, el món cada cop es mou més per diners i això fa fàstic. No en som conscient—o no en volem ser—però estem abandonant uns valors essencials: el respecta per la natura, els nostres avantpassats, el matar per necessitat i no per voluntat, els rituals i les costums... cada cop estem en una societat més individualista on la comunitat, aquells que ens envolten i ens fan forts, passa a estar en segon pla perquè el més important és el “jo”.
És així com a Avatar ens ensenya aquest món que estem construint on no només ens volem destroçar a nosaltres mateixos sinó que som capaços, com a colonitzadors (ara les empreses), de destruir els altres per aconseguir el que volem. Ens hem, doncs, de començar a adonar que la resposta no està en aquells que ens governen sinó que nosaltres, en cada una de les comunitats que formem la Terra. Hem d’abandonar certs vicis i començar a focalitzar la nostra energia en pensar que si no unim forces i som nosaltres els que lluitem contra el monstre de nosaltres mateixos, ningú ho farà.
Un guió iniciat abans de Titanic, que per la seva complexa producció no era possible realitzar-lo, ensarriba a les nostres pantalles després de quatre anys de realització amb un missatge que fa temps que hi ha gent que ens vol donar: l’espècie humana és colonitzadora i capaç de ser destructora per aconseguir allò que vol sense importar-li què destroça pel camí. Estem abandonant la connexió amb la natura minut a minut, anys rere any i generació rere generació, una natura que és la que ens ha fet existir i que en el moment que la vencem ensestarem vencem a nosaltres mateixos. Una pel·lícula difícil de descriure i valorar, que et deixa sense paraules. Feia anys, fins i tot puc dir tota la vida, que no havia vist un llargmetratge tant bo, tant profund i tant ben fet. Cal tornar a veure Avatar.
Ja som a Nadal. Des del dia 23 de desembre a la nit sembla que comença un compte enrere per arribar al 6 de gener, moment en el qual les festes s’esvaeixen i et roman la sensació de no haver tingut ni un instant de vacances. Nadal és una època de l’any plena de contradiccions. Són unes festes que ningú les viu igual, sempre plenes de petites picabaralles familiars per a saber qui fa el dinar a casa seva, amb qui toca celebrar-lo cada any, qui fa què... Les festes comencen un 23 de desembre, però en realitat setmanes anteriors la gent ja es mobilitza perquè els telèfons no paren de sonar a les cases d’avis, cosins, tiets, néts, fills... i els carrers i les botigues s’omplen i s’omplen de gent que busca el regal ideal.
Com deia, el Nadal són unes dates contradictòries. Hi ha qui desitja bojament el Nadal, hi ha qui l’odia des del més profund de la seva ànima i no voldria pas que existís, hi ha qui es baralla, hi ha qui es reconcilia, hi ha qui s’anima, hi ha qui s’entristeix, hi ha qui s’il·lusiona i hi ha qui ja ha perdut tota la il·lusió, hi ha qui es sent acompanyat, i d’altres que es senten totalment sols, etc. Nadal, ai el Nadal.
Avui obrint la pàgina número onze del diari El Periódico he llegit, com cada dia, l’article d’en Josep Maria Espinàs. Enguany es titulava “Un món en un Nadal” i parlava del confús d’aquesta època, i en el seu final escrivia un paràgraf que expressava el que em transmeten aquests dies: “Tantes contradiccions, ¿tenen alguna cosa a veure amb el fet que el Nen Jesús no va néixer un 25 de desembre? No, la història sagrada és una cosa vaga i remota, mentre que la celebració del Nadal pertany a la història humana, i la diversitat de situacions personals és enorme, i cada situació és concretíssima. Uns celebren el naixement de Jesús i milers de persones, en el mateix moment, ploren la mort d’algú que tenien a prop. Jo he alçat la copa pensant en els difunts i en els nou arribats a la família i a l’amistat”. Perquè és així i no ho podem negar, el Nadal és trist per naturalesa sempre que al teu voltant així passat alguna desgràcia. Quan ets petit tot són flors i violes, i desitges bojament que arribi el Nadal per a poder cagar el tió o llevar-te ben d’hora un 6 de gener al matí per córrer al menjador i descobrir que aquest any sí, aquest any t’has portat d’allò més bé, i guaita quants regals! Però quan etfas gran la il·lusió es difumina per la “maduresa” tot i que sovint es manté fins que, de cop i volta, passa quelcom que fa que res, res torni a ser igual però que pel contrari les dates especials siguin pitjors, entre elles el Nadal.
És per això que el Nadal m’omple de sentiments contradictoris. Per una banda sento l’alegria d’ajuntar-me, per unes hores, am aquells que estimo (tot i que sempre hi ha alguna excepció) i que durant l’any a vegades veig poc, aquells que sé que passi el que passi segurament sempre estaran allà. Per altra banda, però, l’absència d’algú és un dolor massa fort, massa intens, massa impossible de sobreposar-t’hi. Pensar d’un difunt és quelcom que mai et pots treure de sobre, és allò que t’acompanya cada hora i cada segon, però en dies com el Nadal s’intensifica. La cadira està buida, el regal amb el seu nom ja no hi és i el plat, el got i els coberts ja no tenen lloc assignat a la taula. La il·lusió es dissol i una llàgrima llisca pel rostre.
