Avatar, mirall del la nostra societat

Un joc d’aventura, sentiments i profunda reflexió. James Cameron, director de la mítica pel·lícula Titanic, després de quinze anys des de la primera idea ens regala un magnífic film que, permeteu-me dir, et deixa sense paraules. La història ens situa al futur, un moment en que la Terra està escassa de fonts energètiques i els humans necessiten buscar-ne en altres planetes. Avatar, doncs, és el projecte d’una empresa que troba a Pandora el material que necessita la Terra per assegurar-se el subministrament energètic, un programa per tal de dominar aquell territori sense importar què o qui hi habita. Jake és un soldat de la marina paraplègic que arran de la mort del seu germà bessó, un científic involucrat en el projecte, s’hi veu submergit. Els ideòlegs de la investigació han estudiat els Na’vi, habitants de Pandora, per tal de fer-ne unes reproduccions idèntiques dirigides per les pròpies persones a través de la més alta tecnologia i així poder interactuar amb ells ja que l’aire del planeta és tòxic. Aquests doncs, estan fets amb barreja de l’ADN dels natius i de l’humà, per això necessiten a Jake. És així com fruit de la casualitat un marine es veu immers en un projecte que per ell no té sentit. Poc a poc però, a mesura que es va introduint en les costums i la vida dels natius amb l’ajuda de Neytiri, una noia Na’vi que farà que canviï la seva perspectiva inicial i que aprengui a respectar la natura tal com ho fan ells, adquirirà els seus valors. Tot això farà que de cop i volta es vegi immers en una batalla contra aquells que el van portar a aquest estrany planeta.

Avatar, doncs és una pel·lícula espectacular, ja que l’entrellaçat d’efectes especials i els invents per aconseguir aquest món irreal (natura, espècies animals, els mateixos personatges...) és quelcom mai s’ha vist. Però no només ens podem quedar amb aquesta visió superficial de colorins i joguines de 3D, sinó que hem d’anar més enllà i captar el missatge gravat en foc que ens vol transmetre el director. Primer, em de recordar i no oblidar, que de ben segur que no som l’única espècia intel·ligent que existeix a l’univers, que per molt que nosaltres mateixos ens vulguem creure que no hi ha ningú que ens superi, això és una il·lusió. No significa que “els altres” siguin idèntics a nosaltres; poden ser de diferent color, forma o mida, però en intel·ligència, valors i habilitats, segurament ens superaran. Segon, el que estem fent des de fa anys i anys amb el nostre planeta és quelcom pel qual els nostres avantpassats es posarien les mans el cap si ho veiessin. Estem destruint, sense pietat, allò que ens fa ser. I el preocupant és que malgrat saber-ho no ens aturem, i encara que hi hagin mil cimeres a Copenhaguen sobre el canvi climàtic no hi ha manera que els polítics posin fil a l’agulla a l’assumpte. Així doncs, ve la tercera qüestió, el món cada cop es mou més per diners i això fa fàstic. No en som conscient—o no en volem ser—però estem abandonant uns valors essencials: el respecta per la natura, els nostres avantpassats, el matar per necessitat i no per voluntat, els rituals i les costums... cada cop estem en una societat més individualista on la comunitat, aquells que ens envolten i ens fan forts, passa a estar en segon pla perquè el més important és el “jo”.

És així com a Avatar ens ensenya aquest món que estem construint on no només ens volem destroçar a nosaltres mateixos sinó que som capaços, com a colonitzadors (ara les empreses), de destruir els altres per aconseguir el que volem. Ens hem, doncs, de començar a adonar que la resposta no està en aquells que ens governen sinó que nosaltres, en cada una de les comunitats que formem la Terra. Hem d’abandonar certs vicis i començar a focalitzar la nostra energia en pensar que si no unim forces i som nosaltres els que lluitem contra el monstre de nosaltres mateixos, ningú ho farà.

Un guió iniciat abans de Titanic, que per la seva complexa producció no era possible realitzar-lo, ens arriba a les nostres pantalles després de quatre anys de realització amb un missatge que fa temps que hi ha gent que ens vol donar: l’espècie humana és colonitzadora i capaç de ser destructora per aconseguir allò que vol sense importar-li què destroça pel camí. Estem abandonant la connexió amb la natura minut a minut, anys rere any i generació rere generació, una natura que és la que ens ha fet existir i que en el moment que la vencem ens estarem vencem a nosaltres mateixos. Una pel·lícula difícil de descriure i valorar, que et deixa sense paraules. Feia anys, fins i tot puc dir tota la vida, que no havia vist un llargmetratge tant bo, tant profund i tant ben fet. Cal tornar a veure Avatar.

Algú m’ha dit que ja som a Nadal

Ja som a Nadal. Des del dia 23 de desembre a la nit sembla que comença un compte enrere per arribar al 6 de gener, moment en el qual les festes s’esvaeixen i et roman la sensació de no haver tingut ni un instant de vacances. Nadal és una època de l’any plena de contradiccions. Són unes festes que ningú les viu igual, sempre plenes de petites picabaralles familiars per a saber qui fa el dinar a casa seva, amb qui toca celebrar-lo cada any, qui fa què... Les festes comencen un 23 de desembre, però en realitat setmanes anteriors la gent ja es mobilitza perquè els telèfons no paren de sonar a les cases d’avis, cosins, tiets, néts, fills... i els carrers i les botigues s’omplen i s’omplen de gent que busca el regal ideal.

Com deia, el Nadal són unes dates contradictòries. Hi ha qui desitja bojament el Nadal, hi ha qui l’odia des del més profund de la seva ànima i no voldria pas que existís, hi ha qui es baralla, hi ha qui es reconcilia, hi ha qui s’anima, hi ha qui s’entristeix, hi ha qui s’il·lusiona i hi ha qui ja ha perdut tota la il·lusió, hi ha qui es sent acompanyat, i d’altres que es senten totalment sols, etc. Nadal, ai el Nadal.

Avui obrint la pàgina número onze del diari El Periódico he llegit, com cada dia, l’article d’en Josep Maria Espinàs. Enguany es titulava “Un món en un Nadal” i parlava del confús d’aquesta època, i en el seu final escrivia un paràgraf que expressava el que em transmeten aquests dies: “Tantes contradiccions, ¿tenen alguna cosa a veure amb el fet que el Nen Jesús no va néixer un 25 de desembre? No, la història sagrada és una cosa vaga i remota, mentre que la celebració del Nadal pertany a la història humana, i la diversitat de situacions personals és enorme, i cada situació és concretíssima. Uns celebren el naixement de Jesús i milers de persones, en el mateix moment, ploren la mort d’algú que tenien a prop. Jo he alçat la copa pensant en els difunts i en els nou arribats a la família i a l’amistat”. Perquè és així i no ho podem negar, el Nadal és trist per naturalesa sempre que al teu voltant així passat alguna desgràcia. Quan ets petit tot són flors i violes, i desitges bojament que arribi el Nadal per a poder cagar el tió o llevar-te ben d’hora un 6 de gener al matí per córrer al menjador i descobrir que aquest any sí, aquest any t’has portat d’allò més bé, i guaita quants regals! Però quan et fas gran la il·lusió es difumina per la “maduresa” tot i que sovint es manté fins que, de cop i volta, passa quelcom que fa que res, res torni a ser igual però que pel contrari les dates especials siguin pitjors, entre elles el Nadal.

És per això que el Nadal m’omple de sentiments contradictoris. Per una banda sento l’alegria d’ajuntar-me, per unes hores, am aquells que estimo (tot i que sempre hi ha alguna excepció) i que durant l’any a vegades veig poc, aquells que sé que passi el que passi segurament sempre estaran allà. Per altra banda, però, l’absència d’algú és un dolor massa fort, massa intens, massa impossible de sobreposar-t’hi. Pensar d’un difunt és quelcom que mai et pots treure de sobre, és allò que t’acompanya cada hora i cada segon, però en dies com el Nadal s’intensifica. La cadira està buida, el regal amb el seu nom ja no hi és i el plat, el got i els coberts ja no tenen lloc assignat a la taula. La il·lusió es dissol i una llàgrima llisca pel rostre.

És Nadal.

No deixis escapar-ho

No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre. Començo citant l’últim fragment del “Carta a Dolors” de Miquel Martí i Pol. El poema del qual pertany aquesta peça és de bellesa extraordinària ja que sembla increïble com un ésser humà pot ser capaç de resumir de manera tant perfecte un sentiment tant profund com és l’absència d’un ésser estimat. Les paraules són precises i les expressions exactes. Si busquem en el diccionari el mot “absent o absència” el defineix com: No present en algun lloc o separat, allunyat d’algú. Aquesta sembla una expressió que pot adherir-se a qualsevol cosa i/o persona, existent o no, però si la lliguem amb la definició de “mort” veurem que significa cessació de la vida. Aquestes dues paraules, aparentment allunyades, tenen una interrelació que les apropa. Cessar la vida, provoca l’absència d’aquest algú en algú altre.

És doncs aquí on volia anar a parar. Mai te n’adones de l’absent que algú pot arribar a ser fins que aquest esdevé pols, fum, boira, en definitiva, matèria invisible. Per això vull llençar un crit enlaire: No deixeu cap petit detall que passi al vostre voltant sense prestar-li l’atenció que mereix, no penseu que allò o aquell algú no té importància, quedeu-vos amb l’essència i recordeu que un cop passi no tornarà. Així que, abans de deixar volar aquesta oportunitat, aprofiteu-la per després no penedir-vos.

L'honor de viatjar

Fa tres setmanes que va començar una gran aventura que es va acabar fa tot just un parell de dies. Quan viatges sembla que el temps s'aturi, però que alhora, sense saber per què, s'acceleri. L'aventura de la qual parlo té com a escenari sis ciutats: Florència, Munic, Viena, Berlín, Copenhaguen i Bruixes, i com a entreactes els trens.
És així com em refereixo a un estiu que sembla que acabi de començar, perquè malgrat haver tornat, dona la sensació de que res hagi passat. 22 dies voltant per Europa es diuen ràpid, però passen encara més.

Viatjar és un moment de l'any en que tot canvia, el temps avança, la vida del país d'origen segueix amb la rutina, i encara que sembli mentida, aquells que es queden continuen amb la normalitat. Per tu, en canvi, tot és diferent. El temps es congela per un període, i és com si en aquest temps tot fos possible, però aquesta sensació és això, només una sensació.
Les vacances a fora permeten que un desconnecti del tot, s'oblidi d'allò que en la normalitat l'envolta, i agafi com a rutina allò que és esporàdic.

D'aquesta manera intento explicar què han estat aquests 22 dies. Dies de turisme, de visites, de caminar, de cansament, de mandra, però també (i sobretot) d'espontaneïtat, de rialles, de bogeria, de somriures, d'il·lusió, de dolçor. Perquè amb aquells que viatges crees un petit món, teu i només teu en un lloc on ningú tenent i on cada ciutat t'aporta alguna cosa diferent que et fa sentir radicalement estrany però alhora tant tu com no ho has estat mai.


El bonic de l'estiu, del viatge, de marxar ben lluny, és l'espontaneïtat. Perquè per molt que unes vacances estigui ben organitzades és impossible fugir d'allò imprevisible ja que és el que nodreix la nova vida, encara que sigui curta.

moments

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

UN NÚVOL BLANC de Lluís Llach


"una cançó tendra i contradictòria,
et dibuixa un somriure als llavis
al mateix temps que et fa lliscar
una llàgrima pel rostre."

OBSERVACIONS

Detalls de quotidianitat

“Sense memòria no hi ha vida, ja que només ella eleva l’home per damunt del món animal, constitueix la forma externa de la seva ànima i alhora és fal·lible, esmunyedissa i traïdora. És per això que l’home se sent tant insegur d’ell mateix. Ara que hi penso, això va fer... Vinga, quan va passar? És clar, va ser aquell... Au, fes memòria i digues qui... No sabem, i darrera d’aquest “no-saber” s’estén el territori de la ignorància. De la ignorància, és a dir, de la inexistència.L’home contemporani no té gaire cura de la seva memòria, ja que viu envoltat de memòria emmagatzemada”R. Kapuscinski, Viatges amb Heròdot.



Aquesta cita de Kapuscinski és una cita per reflexionar. Avui en dia la nostra vida és canviant, canvia en cada moment sense que ens adonem. Anem amunt i avall, amb pressa i corrents a tot arreu sense aturant-se, pensar, i gaudir d’allò que tenim al voltant. Tendim a voler fer mil coses perquè no se’ns escapi res, i no ens adonem que fent això deixem passar milers de petits detalls que fugen i no tornen.

És important no quedar-se aturat en un racó, immune, aïllat, absent. Però, cal portar la vida que portem? Cal que cada cop que posem els peus el carrer les nostres cames comencin a córrer? Cal que cada dia estigui dividit en petites fraccions ocupades per activitats diferents? Esdevé l’ànsia de mirar constantment el rellotge, de veure sense mirar, de passar sense observar, de dependre massa d’allò que és intangible , insegur, intermitent.

Aquí volia arribar. Estem acostumats a guardar-ho tot en petits aparells, que al cap i a la fi, són tant imprevisibles com nosaltres mateixos? De ben segur que no. Nosaltres tenim la capacitat de mirar amb atenció i observar amb precisió , de fixant-nos en cada petit detall per captar-ne l’essència i guardar-la com un tresor. No pensem en el que ens deixem passar per davant, les meravelles que dia a dia deixem escapar com si res, detalls i racons que algun dia ens agradarà recordar però no podrem recuperar de cap dispositiu digital.

És això el que volia plasmar aquí. Potser per ser una mica més conscient jo mateixa de que la vida són quatre moments, moments que no podem guardar enlloc. Enlloc excepte dins nostre.