dimecres, 26 de gener del 2011

Masses anys amb la mort per eslògan


Polònia. Auswitch. 1940-1945...

Gàbia

Com es deu sentir la gent d'aquest poble quan els pregunten d'on són? La resposta és aquesta: Auswitch. La cara del interrogador... Forjada amb un silenci.

Un conjunt de sensacions diverses t'envaeixen en entrar a un lloc tant terrorífic com aquest camp de concentració nazi; una fàbrica de monstres i una deixallaria de persones. Ràbia, impotència, tristor... Com una galleda d'aigua freda tots els coneixements que has adquirit a l'escola durant les llargues classes d'història et cauen al damunt.
Són els detalls, com petites gotes congelades, els que et fan tocar de peus a terra i veure que allò que semblava un conte de fades malvades és realitat. Una sabata que darrera té la vida de tot una família, una maleta abans plena de records, una balla o un edifici que és una presó. Fa poc més de 60 anys allà morien persones, perdó, més que morir... Les mataven com animals, com rates sense ànima ni sentiments, com esclaus en època de colonització.

Els enganyaven dibuixant-los un món millor, un lloc pròsper. Molts, havien pagat el bitllet pel tren. El tren que els portava a la mort, sovint, lenta i dolorosa de poc més de dos mesos de durada. Altres els tocava veure, entre mig de pilons inacabables de cossos sense vida a familiars amics o coneguts... A treure'l-s'hi les joies per llençar-los al crematori com aquell qui posa a fer una pizza per sopar. Terrible. Els que gaudien del bitllet de primera classe eren aquells que un cop al arribar els enviaven a dutxar-se. D'allà no en sortien, sembla cruel, ho és, dir que era el millor que et podia passar, però és així... La mort més ràpida sovint és la millor.

És inimaginable, dolorós i angoixant caminar per camps enormes plens de barracons, vies de tren i reixes. Gàbies gegants, mesurades al mil·límetre. Caminar amb quatre capes de roba, amb jerseis de llana i jaquetons gruixuts. Portar guants i bufanda, fins i tot doble mitjons, i tot i això sentir que el fred et penetra entre la roba en un dia tant normal, potser més aviat calorós de gener (- 3ºC). Com un cos desnodrit amb un simple pijama de ratlles pot aguantar dies d'hivern glaçat amb temperatures inimaginables?


No és fàcil. Et sents estrany. No pots descriure el que sents o et passa pel cap. Però... Cal veure-ho... Cal passejar per on passejaven milers d'innocents camí a la mort. Cal entrar on "dormien" desenes de persones amuntegades i pertorbades per malsons. Cal veure forns on el plat principal no tenia res a veure amb un menú degustació.

Cal veure i sentir que això va ser real i que no ho hem d'oblidar mai.


"Arbeit Macht Frei", mai més!


Un únic destí

diumenge, 9 de gener del 2011

Retorn... A on?


Sensacions estranyes.

Això és el que sents al tornar on havia estat casa teva després de passar una breu estada a la teva casa real. Complicat? Doncs és així.

Durant quatre mesos casa meva ha estat Aarhus, Dinamarca, allà he creat una nova vida, una nova rutina, uns nous amics, fins i tot, una nova família... Al principi és estrany i tot et sembla massa complicat per poder fer-t'ho teu, per poder sentir-te "com a casa" i creus que haurien de passar mesos, molts... potser anys, per arribar en aquest punt. Però després te n'adones que tot és més fàcil del que et pensaves i que les coses van i venen i s'encaixen poc a poc, silenciosament, sense que te'n enteris... i arriba aquell moment esperat i temut: Ja saps on és cada cosa, ja et mous amb tranquil·litat per casa, ja saps quins busos has d'agafar i quin nom té, més o menys, cada racó de la ciutat. Ja no et sents perduda.

Llavors és quan descobreixes que han passat quatre mesos per a davant teu i que ja és Nadal i toca... tornar a casa, a la teva antiga casa o a la realment casa teva?¿? Hi tornes... i saps què passa? No recordes on són els gots, el marbre de la cuina el recordaves més alt, la teva habitació tenia aquell quadre? Era així de gran?... Pots anar caminant a tot arreu i els dies són dies clars imperats per un sol lluent, els sol era així? Tant rodó i brillant?... Tot et sembla diferent, potser és que et sents perduda un altre cop.

Ara què? Inicies el cicle altre cop, aquesta vegada accelerat. En menys de quinze dies ja t'has acostumat, però... també tornes a dir Adéu. Al tornar a Aarhus, la sensació és diferent, tot és normal... tot és el seu lloc. És casa teva com la recordaves.

Ara et sents estranya sense sentir-te perduda.