Un joc d’aventura, sentiments i profunda reflexió. James Cameron, director de la mítica pel·lícula Titanic, després de quinze anys des de la primera idea ens regala un magnífic film que, permeteu-me dir, et deixa sense paraules. La història ens situa al futur, un moment en que la Terra està escassa de fonts energètiques i els humans necessiten buscar-ne en altres planetes. Avatar, doncs, és el projecte d’una empresa que troba a Pandora el material que necessita la Terra per assegurar-se el subministrament energètic, un programa per tal de dominar aquell territori sense importar què o qui hi habita. Jake és un soldat de la marina paraplègic que arran de la mort del seu germà bessó, un científic involucrat en el projecte, s’hi veu submergit. Els ideòlegs de la investigació han estudiat els Na’vi, habitants de Pandora, per tal de fer-ne unes reproduccions idèntiques dirigides per les pròpies persones a través de la més alta tecnologia i així poder interactuar amb ells ja que l’aire del planeta és tòxic. Aquests doncs, estan fets amb barreja de l’ADN dels natius i de l’humà, per això necessiten a Jake. És així com fruit de la casualitat un marine es veu immers en un projecte que per ell no té sentit. Poc a poc però, a mesura que es va introduint en les costums i la vida dels natius amb l’ajuda de Neytiri, una noia Na’vi que farà que canviï la seva perspectiva inicial i que aprengui a respectar la natura tal com ho fan ells, adquirirà els seus valors. Tot això farà que de cop i volta es vegi immers en una batalla contra aquells que el van portar a aquest estrany planeta.
Avatar, doncs és una pel·lícula espectacular, ja que l’entrellaçat d’efectes especials i els invents per aconseguir aquest món irreal (natura, espècies animals, els mateixos personatges...) és quelcom mai s’ha vist. Però no només ens podem quedar amb aquesta visió superficial de colorins i joguines de 3D, sinó que hem d’anar més enllà i captar el missatge gravat en foc que ens vol transmetre el director. Primer, em de recordar i no oblidar, que de ben segur que no som l’única espècia intel·ligent que existeix a l’univers, que per molt que nosaltres mateixos ens vulguem creure que no hi ha ningú que ens superi, això és una il·lusió. No significa que “els altres” siguin idèntics a nosaltres; poden ser de diferent color, forma o mida, però en intel·ligència, valors i habilitats, segurament ens superaran. Segon, el que estem fent des de fa anys i anys amb el nostre planeta és quelcom pel qual els nostres avantpassats es posarien les mans el cap si ho veiessin. Estem destruint, sense pietat, allò que ens fa ser. I el preocupant és que malgrat saber-ho no ens aturem, i encara que hi hagin mil cimeres a Copenhaguen sobre el canvi climàtic no hi ha manera que els polítics posin fil a l’agulla a l’assumpte. Així doncs, ve la tercera qüestió, el món cada cop es mou més per diners i això fa fàstic. No en som conscient—o no en volem ser—però estem abandonant uns valors essencials: el respecta per la natura, els nostres avantpassats, el matar per necessitat i no per voluntat, els rituals i les costums... cada cop estem en una societat més individualista on la comunitat, aquells que ens envolten i ens fan forts, passa a estar en segon pla perquè el més important és el “jo”.
És així com a Avatar ens ensenya aquest món que estem construint on no només ens volem destroçar a nosaltres mateixos sinó que som capaços, com a colonitzadors (ara les empreses), de destruir els altres per aconseguir el que volem. Ens hem, doncs, de començar a adonar que la resposta no està en aquells que ens governen sinó que nosaltres, en cada una de les comunitats que formem la Terra. Hem d’abandonar certs vicis i començar a focalitzar la nostra energia en pensar que si no unim forces i som nosaltres els que lluitem contra el monstre de nosaltres mateixos, ningú ho farà.
Un guió iniciat abans de Titanic, que per la seva complexa producció no era possible realitzar-lo, ens arriba a les nostres pantalles després de quatre anys de realització amb un missatge que fa temps que hi ha gent que ens vol donar: l’espècie humana és colonitzadora i capaç de ser destructora per aconseguir allò que vol sense importar-li què destroça pel camí. Estem abandonant la connexió amb la natura minut a minut, anys rere any i generació rere generació, una natura que és la que ens ha fet existir i que en el moment que la vencem ens estarem vencem a nosaltres mateixos. Una pel·lícula difícil de descriure i valorar, que et deixa sense paraules. Feia anys, fins i tot puc dir tota la vida, que no havia vist un llargmetratge tant bo, tant profund i tant ben fet. Cal tornar a veure Avatar.
