dijous, 13 d’agost del 2009

L'honor de viatjar



Fa tres setmanes que va començar una gran aventura que es va acabar fa tot just un parell de dies. Quan viatges sembla que el temps s'aturi, però que alhora, sense saber per què, s'acceleri. L'aventura de la qual parlo té com a escenari sis ciutats: Florència, Munic, Viena, Berlín, Copenhaguen i Bruixes, i com a entreactes els trens.
És així com em refereixo a un estiu que sembla que acabi de començar, perquè malgrat haver tornat, dona la sensació de que res hagi passat. 22 dies voltant per Europa es diuen ràpid, però passen encara més.

Viatjar és un moment de l'any en que tot canvia, el temps avança, la vida del país d'origen segueix amb la rutina, i encara que sembli mentida, aquells que es queden continuen amb la normalitat. Per tu, en canvi, tot és diferent. El temps es congela per un període, i és com si en aquest temps tot fos possible, però aquesta sensació és això, només una sensació.
Les vacances a fora permeten que un desconnecti del tot, s'oblidi d'allò que en la normalitat l'envolta, i agafi com a rutina allò que és esporàdic.

D'aquesta manera intento explicar què han estat aquests 22 dies. Dies de turisme, de visites, de caminar, de cansament, de mandra, però també (i sobretot) d'espontaneïtat, de rialles, de bogeria, de somriures, d'il·lusió, de dolçor. Perquè amb aquells que viatges crees un petit món, teu i només teu en un lloc on ningú tenent i on cada ciutat t'aporta alguna cosa diferent que et fa sentir radicalement estrany però alhora tant tu com no ho has estat mai.


El bonic de l'estiu, del viatge, de marxar ben lluny, és l'espontaneïtat. Perquè per molt que unes vacances estigui ben organitzades és impossible fugir d'allò imprevisible ja que és el que nodreix la nova vida, encara que sigui curta.